Anirem a viure a la Ciutat Jardí i no tenim paraigües

En Quim era com jo. Els paraigües ens fan nosa, no sabem on deixar-los i al final els acabem perdent. Però un dia ja fa molts anys va tenir una discussió amb la seva mare, la Iaia Hermínia. Es va llevar amb el peu girat i va demanar un paraigües perquè semblava que havia de ploure.“ No en tenim nen. Si mai en fas servir!” va dir l’Hermínia.I ell, ja us he dit que s’havia despertat amb el peu girat, va sortir amb un estirabot: “On s’ha vist, anem a viure a la Ciutat Jardí i no tenim paraigües. Com s’enten això!”. La iaia per suavitzar la situació li va fer notar que no cridés que els sentirien els veïns i just en aquell moment passava la botiguera més famosa del barri.  En Quim va callar d’immediat convençut que l’havien sentit.  Sense dir res a ningú va aconseguir un paraigües foradat i vell que hi havia a les golfes, el va netejar, el va deixar com si fos nou ben plegadet i va marxar corrents cap a ca la botiguera.La pobra dona, que no havia sentit res quan va passar davant de casa dels meus avis, va haver d’escoltar com en Quim li explicava, sense que vingues a "cuento", que a casa tenia uns 30 0 40 paraigües com aquell que li ensenyava,  que el seu pare els col·leccionava però que amb les mudances no els trobaven, per això l’Herminia li havia dit que no en tenien.  La botiguera se’l mirava sense entendre res i menys quan en Quimet li va dir: “ si en vol algun ara mateix n’hi en vaig a buscar 3 o 4 i els hi regalo”. Es veu que aquell dia no va ploure i fins i tot va sortir el sol però em Quim es va passejar amb el paraigües amunt i avall fins que es va fer fosc.



Comentaris tancats a Anirem a viure a la Ciutat Jardí i no tenim paraigües

Dominar el cap

  

Estic convençut.
Qui aconsegueix manar sobre els pensaments és més feliç.
Qui guia el cervell cap a pensaments positius disfruta més de la vida.

Jo fa temps que ho exercito i cada cop hi sóc més aprop. Tot i que he de reconèixer que no sempre és possible, procuro deixar de banda la tristor per centrar-me en totes les coses bones que m’han passat i focalitzo el pensament en totes les bones que segur que viuré. La propera la final de Roma. El millor de tot, però, és saber que quan tens un moment baix, sempre hi ha algú al costat capaç de recordar-te que val més escollir la felicitat.L’altre dia, mentre esperava que m’atenguéssin a la consulta d’un client, vaig llegir una d’aquelles formules màgiques que val la pena seguir i la vaig interioritzar.

Allibera el teu cor de l’odi

-Allibera la ment de preocupacions

-Viu senzillament

-Dona més

-Espera menys.

 



1 comentari

El tiet QUIM

 

Fa uns dies que ha plegat.

Ja en tenia prou d’arrossegar la bombona amunt i avall.

Volia llibertat i des de feia temps se sentia un ocell engabiat.

Massa sacrifici per algú com ell acostumat a fer el que volia.

En Quimet, com l’anomenaven a casa, tenia recorregut.

Molts anys treballant fora de Catalunya: a Donosti (Euskalerria), a Cahors (França), a Frankfurt (Alemanya) o a Zurich (Suïssa) l’havien tornat a casa amb un cabàs ple d’anecdotes.

Aquestes històries, sumades a les viscudes durant la seva adolescència, que la iaia m’havia repetit 1000 vegades, han omplert de records divertits la meva memòria.Ma mare ha plorat l’adeu del seu germà, ja no li queda res del passat i fins i tot li ha dedicat una missa. Jo, que també he sentit buidor, no he pogut deixar de somriure pensant en les seves histories. Vaig passar a dir-li adéu 10 minuts abans que se n’anés però no em vaig atrevir a quedar-me a veure com deixava de respirar. Li vaig tirar un peto l’andemà abans de desfer-se al flamant nou crematori de Mataró. Portava un vestit molt elegant i en l’últim moment em va semblar que em dedicava un somriure. Hagués sigut propi del seu estil. Sense tenir-hi una relació molt estreta puc dir que m’ha marcat per sempre. Tal i com feia el meu tiet, abans de dinar sempre dic un: “bon profit a tothom, menys al dimoni”,  mai faig un brindis sense mirar als ulls, sempre demano les blanques quan jugo a escacs (ell deia que les negres no les veia) o faig el jack pastor.  Després de més de 10 anys sortint amb la meva dóna ell encara li deia el nom d’una ex novia meva fent veure que es confonia. Mai canviava l’hora. Deia que anava amb el sol i que moure les busques contínuament li espatllava el rellotge. Feia creure a tothom que havia jugat al Mestalla, filial del València, i que va estar apunt de casar-se amb la filla del famós empresari del Elgorriaga però que quan aquest li va preguntar si volia a la seva filla només pels diners li va dir que si. En fi un tiet especial, una mica ruixat, amb un sentit de l’humor únic i que trobaré a faltar molt en el proper dinar de Nadal.  

1000 petons i fins sempre.

 



2s comentaris

CAP i SEMÀFOR

 
Fa un parell de setmanes la meva filla gran, dic gran tot i que només té 3 anys, perquè en tinc una de més petita.
Bé, doncs com deia, la nena em va preguntar: "Pare perquè tenim cap?" .
M’ho va deixar anar just quan estàvem aturats davant del semàfor més famós de la meva ciutat. Un semàfor que et fa estar 3 minuts aturat i que només respectem alguns pares i mares de família amb les respectives criatures.
Li vaig deixar anar un: "Per fer cabes".
Vaig riure però me’n vaig penedir. No he de ser un pare "xistós"!! He d’educar a les criatures. 
 Vaig reconduir la situació com vaig poder.
Encara estàvem aturats en el semàfor que ha convertit a la meva filla en una màquina de renyar. 
"Noooooo senyora que està vermell. Pare estaaaaà vermell i passen" I li vaig dir: "Veus el cap el tenim per pensar quan es pot o quan no es pot creuar el carrer. Verd passem, vermell ens esperem"
Un segon més tard un avi infractor desmuntava vilment la meva resposta. Era un avi amb cap i ben gros com tots els de Mataró.
La nena em va mirar sense entendre res. 
"Potser és que no hi veu bé…" , li vaig dir.
La meva filla però tenia ganes de seguir l’interrogatori i em va preguntar: " I pare perquè tenim cames?"
"Perquè el cap camini quan es posa verd", li vaig contestar i varem creuar.   

2s comentaris

CLAU DE JUDO A LA SOGRA

 Posem-nos en situació.Un casament. Una taula de convidats amb companys de feina del nuvi i la núvia.  Els “núvies” hi em anat de Rodríguez. Només el jefe ha portat la dona.Els “nuvis” són tres. En Pinin, en Luís i la seva parella, la dona de cartró.

El  sopar és surrealista. Desde el primer minut els “nuvis” agafen la iniciativa i ens metrallen amb anècdotes tronades i casposes del món del comercial. Tot amanit amb tocs d’humor infumable per part d’en Luís. Ningú riu els acudits, però la dona de cartró mou el cap amunt i avall, tanca els ulls I esbossa un sumriure.

Per rematar en Pinin és dels que explica la mateixa cosa 3 vegades seguides.

Tinc la cuixa plena de cardenals dels cops que em dona el meu company cada cop que hi ha una repetició.

El pitjor de tot és que hauré de conduir i no puc beure per desconectar. M’ataca una ombra de migranya.Per suportar la situació m’autoimposo el repte de fer repetir una quarta vegada la història. Evidentment ho aconsegueixo i si hagués volgut arribar a una setena o vuitena vegada també ho hagués aconseguit. Més cardenals. Després del sopar i de 100 brindis, jo amb aigua, acompanyats de “viva los novios” i del clàssic “que se besen”. Una transició amb memorable actuació de l’imitador Lagi ens porta al ball i a la barra lliure. El millor està per arribar. La sogra de la núvia salta a la pista amb ímpetu juvenil. Un escot prominent deixa a la vista un pitram considerable. En Luís s’ofusca.  Aparca la dona de cartró al costat del DJ, li dona el güisqui, i agafa d’una revolada a la sogra. Un seguit de moviments arrítmics els  situen al mig de la pista. El tango amb el que els núvis havien obert la festa queda en un no res. Ara hi ha una parella que acapara tota l’atenció. El cap d’en Luís va molt més ràpid que el seu cos i el ritme se’n ressenteix. La sogra és com un ninotet a les seves mans. Per moments un dels mugrons de la ballarina treu el nas per la finestra però en veure l’espectacle es torna a amagar solet.L’atac final està apunt. Una pasa llarga endavant d’en Luís obliga a curvar l’esquena de la mare del nuvi. Enten que ha de deixar anar el cap endarrera però la mà i el braç del rei de la nit  fallen. El resultat no pot ser un altre. La sogra per terra i darrera d’ella en Luís. Sembla posseit. Fins i tot desde terra vol dominar la situació fet que ho complica encara més. Ella es vol desfer de les mans de pop i ell no vol parar de cavalcar. Al fons de la pista la dona de cartró no s’immuta però a l’altre banda en Pinin  pren apunts. Una anècdota més per repetir infinitament en el proper casament .

 

2s comentaris

GAVINES MISTERIOSES

Una mare camina per la Rambla. Mossega el crustó d’una barra de pa, encara calenta, d’amagat, com si li fes vergonya que la descobreixin robant als de casa. Arrossega un cotxet amb filla de cuco i filla de patinet i de cop uns crits de gavina la possen en alerta. Són les 19h. L’hora d’anar a retiro, de fer sopars, banys i nones. La mare ha agafat el pa com si fos un bat, i amb un instint maternal encomiable, arracona el cotxet i les seves cries i es prepara per defensarles a mort possant el seu cos d’escut humà. Busca al cel aquests ocellots que no tenen pegues per atacar els homes i que quan tenen gana són capaços de fer qualsevol cosa. El pànic quasi la paralitza però en aquell momet veu uns altaveus que sonen potents i una cagarada d’estornell la fa tornar a la realitat.

L’ajuntament proba un nou sistema dissuasori per fer fora la plaga d’estornells que dormen cada vespre als plataners de la Rambla i que reguen el carrer de calci. L’any passat ho van probar amb els mateixos crits d’estornell en senyal d’alarma però semblen massa llestos i ara sonen els xisclets de gavina.

La mare recull el cotxet, tot cagat, i segueix camí de casa rosegant el pa. Ara ja sense crustons.

 

3s comentaris

ESQUERRANS

La ciencia s’ha encarregat d’explicar que els futbolistes esquerrans tenen avantatge respecte als dretans per la seva millor percepció de l’espai-visió.

És per això que ningú dubta que els esquerrans són més creatius i desequilibrants. El principal exponent d’aquest tipus de futbolista és Diego Armando Maradona considerat pels entesos el millor de tots els temps.

Una curiositat que pot fer reflexionar és que qui no considera a l’argentí com el número 1 és perquè creu que  el futbolista mereixedor d’aquest guardó ha de ser Edson Arante do Nascimento  Pelé, i són molts els que pensen que era esquerrà quan en realitat era dretà però amb un domini de la cama esquerra exquisit.

La percepció que els esquerrans són molt més creatius es veu reflexada en aquest error i en qualsevol de les llistes dels millors jugadors del món en que mai hi faltaran en els primers llocs futbolistes esquerrans com Rivelinho, Puskas, Stoitxckov, Adriano, Rivaldo, Ceulemans, Barnes i Messi, que apunta com a sucsesor de Maradona.

 

 

 

 

1 comentari

EL SOPAR DEL MORO

Sóc de Mataró i disfruto de les Santes. És una època especial. 

Durant els darrers  dies de juliol fa anys de moltes coses que m’han passat a la vida i que m’han fet créixer.

Entre aquestes celebracions n’hi ha una que espero amb passió i que jo ja he inclòs en el meu programa personal de la Festa Major: EL SOPAR DEL MORO

Un sopar d’amanida-pizza-crêppe-cafè-xupito regat amb abundant sangria de cava. En Lluís del Fanalet ens acull resignadament cada 28 de juliol desde fa més de 12 anys i nosaltres, un grup de quasi “quarentons” li agraïm amb cantics propis de juvenils o cadets. Tot i que només som homes, el nom de la celebració no té cap connotació ni sexista ni racista. Va néixer per culpa del mot amb que es conèix a un dels integrants del sopar “el moro” . Un amic que habitualment no és del nostre “grup-sectari”. De fet el ritual és molt simple. Cerveseta prèvia a Casa Paco. Sopar animat per santhilaris, càntics i  camí cap a requisits amb parada per fer una copeta. Després cadascú té les seves preferències. La meva és anar a buscar els meus pares, uns habituals del dia 28, per ballar una o dues peces amb ells. El comentari del dia següent sempre és el mateix: “Anaves una mica piripi ahir, eh?”.Seguidament recuperar posicions a la barra on mai queda de res, amb sort alguna ampolleta de cava. Xerrades que mai recordes amb els de sempre i desde fa dos anys rematada final davant de l’Ajuntament  amb el no n’hi ha prou, sens dubte el meu acte preferit de les Santes. Saltirons, abraçades i algún petó recordant-nos el molt que ens estimem entre nosaltres i professant-li amor etern a en Robafaves .Els del balcó, que segueixen la festa, no acaben d’entendre que fotem uns gamarussos com nosaltres cridant.  No ens importa. M’he hagut de sentir dir que fem el ridícul, que fem pena, fins i tot aquesta vegada l’alcalde m’ha recordat que feia més goig seguint els gegants amb la meva filla a coll el dia 29 que no pas el 28 a la nit.  Però és que “el sopar del moro” és epecial i només és un cop a l’any!! Visca Les Santes !

 

5s comentaris

FUTBOL I VIDA

Hi ha gent que s’emprenya si els parles de futbol.

Hi ha gent que fa veure que no sap que és un fora de joc i s’en sent orgullós. És com si se sentissin més intel.lectuals.

N’hi ha que pensen  futbol = curts.

Ho respecto però no ho entenc.

La meva vida sempre ha estat lligada a aquest esport i n’estic orgullós. He fet amics i molts coneguts. He pogut viatjar i conèixer món. He fet 3 calerons. He jugat en el Juventus, el Cirera, l’Argentona, el Mataró, el Premià de Dalt, el Rosita Moda, el Red i encara avui al Juventus Alarona de veterans. En definitiva que m’ho he passat bomba i espero seguir-ho fent uns quants anys més.

L’exemple més recent el viatge amb l’empresa a Brusseles. La majoria de l’equip estava emocionat amb la roja i totes aquelles coses. Jo, que sempre tinc algún cosí del país que juga contra la selecció estatal, en canvi, em vaig emocionar amb el nostre històric resultat. Un meritori tercer lloc després de desfer-nos dels alemanys, els belgues, els holandesos, els suïsos, els anglesos i jo que se qui més.

En fi que aquí podeu veure les mostres d’alegria d’un grup d’amics que juguen a futbol en un torneig d’empresa.

Ens podeu felicitar.

Gràcies

5s comentaris

BANY REPARADOR

Després d’un dia intens anant d’un hospital a l’altre de l’Illa.

Capbussant pels budells dels sistemes informàtics.

Carretejant el maletí per les consultes dels hematòlegs.

No hi ha res com un bany de capvespre al mar. Si és a la Cala del Suïs molt millor.

Perdoneu que vaig a fer unes braçades.

 

4s comentaris