Una sabata i una espardenya

 Es veu que les batalles amb pedres entre canalla eren del més habitual a la post-guerra mataronina. Evidentment en Quimet participava d’aquests esdeveniments de carrer. Les normes eren clares, mai apuntar per sobre de les espatlles. Però no deien res de no apuntar a cames, braços o peus. Aquell dia el meu tiet no va estar de sort. Va perdre clarament la batalla i un dels seus parents li va fotre una pedrada al bell mig del peu.  Resultat un nen coix i amb un peu com una botifarra. Al cap de dos dies de l’accident hi havia un dels moments més esperats del curs escolar. Una desfilada d’alumnes i professors ben engalanats pels carrers del centre de Mataró, em sembla que per beneir la Palma.  Ai el pobre Quimet. Amb aquell peu no hi havia manera que li entrés la sabata de mudar i només hi havia opció de calçar espardenya, símbol inequívoc de pobresa. Els pares d’en Quimet, eren treballadors. La Iaia Hermínia cosia “visillos” i l’avi Miquel era comercial, venia “tiratacos” (encara no he aconseguit saber que coi són els “tiratacos”).Tot i aquest origen humil no podien permetre que el nen semblés un pobre i tant si com no el varen obligar a fer la desfilada amb una sabata i una espardenya.  Els nens, que com sabeu són cruels, no van parar de riure quan van veure en Quimet amb aquella pinta. Ell no li va perdonar mai a sa mare que li hagués fet fer el ridícul però no va desaprofitar la ocasió de passejar el paraigües vell i ben plegat i de saludar efusivament a la botiguera.



Quant a dnalor

Mataroní, pare de dues princeses i del Barça.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.