MATARÓ LO MILLOR

Per Sant Jordi arriba una nova forma de sentir-se orgullós de la nostra ciutat.

LLuïr arrecades, penjolls, anells o clips de la 1a col.lecció de MATARÓLOMILLOR

La fusió entre les figures característiques de la ciutat amb les idees de Retolins (http://retolins.blogspot.com)  i el disseny de l’estudi de la Regina Puig ( http://reginapuig.blogspot.com) ens presenta aquesta col.lecció de Sant Jordi.



1 comentari

DEDICAT A LA MEVA MARE

Hi ha coses que fingim viure amb normalitat i ens enganyem.

Ens fem els moderns però se’ns veu a venir d’una hora lluny. 

Exemples clarificadors:

 Jo mateix explicava alguna cosa del meu germà i la seva ex parella i sense voler sempre acabava explicant que era mulata. Perquè descrivia el color de la pell de la meva ex cunyada si no li importava a ningú? Posats a fer podria haver descrit els seus pits que si que eren fora del normal. I ara perquè ho dic? Segurament tampoc us importa.

 No serà el primer cop que explico alguna història d’algún amic o conegut gai i que ben mirat la podria explicar igualment sense dir que la seva parella es diu Gorka o Manel. Que em penso que sóc més progre per explicar que tinc amics gays?

 Fa poc en una festa infantil en vaig viure uns quants exemples més.

A la festa hi varen contractar un mag. Un senyor gran, encara ràpid amb les mans si manipulava coses petites, però que ja justejava  amb coses més grans com els coloms.Em sembla que tots els nens van veure sortir l’ocell de la seva jaqueta.

 Bé, doncs, aquest home és dels xapats a l’antiga. Dels que si es dirigeixen a un nen negre, xino o magrebí els parla amb castellà sense pensar en cap moment que potser aquests nens han nascut al carrer Montserrat o la plaça Fiveller. Per ell lo « natural » és que els xines, els negres i els moros entenguin millor el castellà que el català.

El pobre mag va anar a parar a una festa d’aniversari d’una nena de l’escola de la meva filla amb un piló de nens que segons el prestirigitador ho entenien tot millor si ell els parlava en espanyol.

 L’home vinga a demanar voluntaris i vinga a sortir xinesos i negres. 

“Como te llamas guapo?”

“Jan”

“ Ah, Ian, que bonito nombre!”

Em sembla que el nen no l’entenia en castellà, però total només havia de treure una carta.

El mag el va enviar a seure disgustat perquè en Jan no li va fer una reverència a l’estil oriental. 

Un altre voluntari? (va sortir un nen Etíop d’origen però català d’adopció)

 “Hola nen i tu com et dius, ai como te llamas (en veure que era negre)?”

“Belai”

“Blai, eso es Blas, no?”

“Que?????”

 Al mag per poc li cau el conill a terra. Jo, que seia al costat de la mare d’en Belai no em vaig aguantar el riure i ella me’n va explicar una d’encara millor: 

 Ens estàvem canviant a la piscina amb en Belai  i una senyora gran se’m va acostar i em va dir: “Quin nen més guapo”.

“Gràcies” vaig contestar

I la dona va seguir: “ A aquest nen li ha tocat la loteria”.

“Home jo estic encantada, és mutu” li vaig dir.

“Ah, Mutu? De quina tribu és això?” va rematar la dona.



2s comentaris

AL MAR

Tú i jo hem rigut junts

Tú i jo hem ballat fins tard

Tú i jo ens hem decobert

Tú i jo hem fet cafès aviat, molt aviat

Tú i jo ens hem estimat

Tú i jo ens hem enganyat

Tú i jo ens hem escapat furtivament fins tard

Tú i jo hem descobert racons especials

Tú i jo hem fet l’amor

Tú i jo hem discutit

Tú i jo ens hem divertit

Tú i jo sempre serem aquella parella del 26

Tú i jo ja no sóm només tú i jo

I si, tú i jo si que ens hem banyat al MAR.

T’



Comentaris tancats a AL MAR

NO PORTO ANELL

No em puc treure l’anell de la boca d’una revolada quan veig a una femella atractiva.
No puc emular un mític company del futbol que esperava els sopars de l’equip per guardar-se l’aliança sota la llengua perquè no en porto.
Però tot i no portar anell sóc un home feliçment casat des de fa unes setmanes.
Confesso que ja he jugat el meu primer partit de solters contra casats encara que no recordo el resultat final. Ara ho relativitzo tot.
Em volia casar amb texans i amb la samarreta del Che que em vaig comprar a Cuba fa 6 anys i que ja vaig portar el dia que vaig veure néixer la meva filla Olalla. Però no va poder ser.
Em vaig casar amb un vestit amb ratlles diplomàtiques. La meva mare em va dir que feia goig.
Va ser una cerimònia íntima. Amb l’alcalde fins i tot més mudat que jo, la noia del protocol, les nostres dues princeses aplaudint el discurs d’en Baron *, les dues testimonis, mare i sogra, i l’únic convidat, el meu pare, fent de fotògraf improvisat.
He de reconèixer que em vaig emocionar. És que són un sentimental.
Com que la meva dona no volia exercir el protagonisme de la núvia en aquests tipus de cerimònies vaig ser jo qui va agafar la responsabilitat.
Més de mitja hora em van esperar al saló de plens de l’Ajuntament. La RENFE, tot i tenir les competències transferides a la Generalitat, va estar a punt de deixar-me solter per sempre més.
Venia d’un congrés a València i el Talgo va fer tard. Molt tard. Tant tard que no vaig tenir ni temps de passar per casa a traurem el vestit de feina.
Però no vaig perdre la calma. Estava tranquil. La meva dona em va trucar quan encara era a Sants i em va dir que l’alcalde li havia dit: " Ara que hem arribat fins aquí no el deixarem escapar". 
* Vladimir no les truquis que encara no poden votar.

1 comentari

ARA EM CASO

Hem decidit que em caso.

No puc dir quan però serà en breu.

La crisi apreta i no puc dir quan perquè he venut l’exclusiva al CAPGROS.

Una picosada que em servirà per tapar forats i per aconseguir un dels meus somnis. Comprar una Zoodiac i saludar les senyoretes i els rogers els dies d’estiu a la costa mataronina.

Que ningú s’immagini el que no és. Ens casem perquè tenim dues nenes i uns quants amics metges i perquè l’equip dels casats és més bó que el dels solters.

Jo no acustumo a estressar-me ni penso en negatiu però no visc sol. Hi ha coses que s’han de pactar.

Hem resolt que cadascú viurà l’enllaç com el senti. I jo sento que ho he d’escriure. Sento que em fa gràcia que les nenes estiguin al meu costat quan signi els papers. Sento que no vull portar vestit. Sento que no vull celebrar res especial. Però també sento que he de ser respectuós amb el que senti la meva futura dona. Per tant és millor vendre l’exclusiva al CAPGROS i no dir ni quan ni on ens casarem.

De totes maneres si algú està content perquè deixaré de viure en pecat doncs m’enalegro per la seva felicitat. Perquè l’objectiu a la vida ha de ser aconseguir la felicitat i cadascú té la seva manera.

 

2s comentaris

SLOW

"Que fot aquest?” Em diu el meu company de seient de l’avio que em torna des de Sevilla.

Un home està trucant mentre ja rodem buscant la pista per enlairar-nos. “Cristina  no llego,  te llamo cuando aterrize pero cancelame la comida con los de la constructora y diles que vamos a cenar. Llama a mi mujer y dile que no me espere . Yo no tengo tiempo ya despegamos” diu el nostre veí de fila.

“Escolti no ha sentit que acaben de repetir 10 vegades que apaguin els telèfons?” , li etziba amb un to sec.

El "trajat" se’l mira amb cara de sorpresa. El repassa de dalt a baix i apaga el mòbil perdonant-nos la vida a tots.

L’avi. Perquè el meu veí de seient és un avi. Agafa aire, omple els pulmons com si s’hagués de passar una piscina olímpica per sota l’aigua, i el deixa anar lentament mentre mentalment conta a 10 per controlar la seva resposta.“Bon home. Ara que ja ha penjat perquè no m’explica el món en el que viu?”, li diu i sense cap intenció d’esperar resposta segueix: “Perquè voleu fer-ho tot tant ràpid? Perquè no viu una mica. Disfruti de la vida, de la seva dona. Segur que té fills. A pastar els de la constructora. Sap que li dic, ara em fa pena.” Es posa la mà a la butxaca i en treu una targeta de visita. “Miri tingui això i vingui amb la família segur que ho agrairà tota la vida”.El trajat no s’ho creu. Es guarda la targeta i no diu res. Jo diria que està pensant en els seus fills i que si no fos que ja tenim la Torre del Oro a vista d’ocell tornaria a engegar el telèfon per dir que els estima molt.

Quan ja estem volant per sobre de Ciudad Real i el del vestit dorm, l’avi em dona un copet de colze m’allarga una targeta i em diu: “Que t’ha semblat nano?. Això és l’última tècnica de màrqueting. Millor que l’Internet i el màrqueting viral. Tinc la masia rural a petar. A tu si vens et convido als esmorzars ”.

Comentaris tancats a SLOW

4t 1a sota la pluja al terrat

Jo sóc dels que plora amb facilitat. És més sóc dels que plora quan vaig torrat.

També sóc dels que s’emociona i especialment m’emociona la música.

 No he pogut descobrir mai com és que algunes cançons em transporten a un estat de melangia, de tristesa vaga, ombrívola. Un estat que m’omple les parpelles a punt de vessar i que en el fons em reconforta i m’empeny una i altra vegada a tornar a escoltar-les.

El diumenge, els meus amics Xevi i Elena, sempre amb idees brillants, em van convidar al seu terrat a escoltar en directe un nou grup de pop català, els 4t 1a. Un grup del que n’havia sentit algun tastet a les recomanacions del meu crític de capçalera, l’Albert Puig, i del que n’havia intuït algun acord màgic.

La pluja que va deixar xop el tendal de ràfia sota el què ens aixoplugàvem no va ser suficient per desfer un concert que va ser màgic i del que segur en guardarem un bon record tot i el fred que varem passar tots plegats.

Ara jo no puc parar d’escoltar FOC o SEGONAMÀ. I quan la parpella pateix per aguantar la llàgrima arriba el CAPITÀ POC i ho posa tot a lloc.

Moltes felicitats 4t 1a i molta sort segur que us tornarem a venir a escoltar.

Ni pluja ni romansos "a mort" amb el concert

Comentaris tancats a 4t 1a sota la pluja al terrat

Van matar a la meva dona a la guerra

 

Can Montells, al Palau d’Esports, ple a vessar.

L’Igínio, un personatge entranyable d’aquest restaurant, ens encabeix a la taula amb un avi que no sembla gaire feliç.

Macarrons, un dels plats preferits d’en Quimet, i un bistec  amb patates.

L’avi ha demanat amanida i bacallà. Ens saludem amb un “bon profit a tothom menys al dimoni” i l’avi ens el correspon amb un cop de cap. “Sabeu què?” en diu el nostre company de taula. Ja pateixo, en Quimet ja maquina. Però contesta : « què avi ? ».El nostre company de taula agafa impuls. Li em donat permís perquè arrenqui i no vol pas perdre l’ocasió.“ Doncs que la meva dona va morir la setmana passada i m’he quedat ben sol”, diu l’avi.A mi aquestes coses m’entristeixen. El veig tant trist i desemparat.El meu tiet, però, no s’està per romanços i abans que l’avi hagi tornat a sospirar diu: “ Ja se que és això ja, bon home. Jo sóc viudo. La meva dona va morir a la guerra. Li van tirar una bomba els alemanys.”L’avi ja no està tant trist. Algú ho deu estar passant pitjor que ell i corre a consolar-lo. De fet el dinar que pintava fatal s’acaba convertint en un gran àpat i el nostre company de taula fins i tot acabarà rient de les bestieses que li explica en Quimet.Com podeu imaginar el meu tiet no va perdre la dona a la guerra sota cap bomba. Amb 5 anys no estava pas casat.

Comentaris tancats a Van matar a la meva dona a la guerra

Vaig atropellar una embarassada

Imagineu-vos la primera trobada entre una jove i el tiet del seu promès.

 

El tiet és en Quimet i la jove la meva parella. Jo sé de quin peu calça però ella encara no en sap gran cosa. Presa fàcil de les seves històries.

 

Els deixo 5 minuts i quan torno ella quasi està plorant. En Quimet li ha explicat que viu amb una pena immensa perquè quan estava treballant a Alemanya va tenir un accident amb cotxe i va atropellar a una dona embarassada de bessons. El carrer estava moll i la furgoneta li va patinar del darrera encastant a la dona i a la seva panxa contra un aparador. Resultat, mort de la dona i els fills, i en Quimet amb depressió i sense tocar mai més el volant de cap vehicle. « Per això no condueixo, nena » diu i es queda tant ample.

 La veritat és que mai s’ha tret el carnet.

Comentaris tancats a Vaig atropellar una embarassada

Una sabata i una espardenya

 Es veu que les batalles amb pedres entre canalla eren del més habitual a la post-guerra mataronina. Evidentment en Quimet participava d’aquests esdeveniments de carrer. Les normes eren clares, mai apuntar per sobre de les espatlles. Però no deien res de no apuntar a cames, braços o peus. Aquell dia el meu tiet no va estar de sort. Va perdre clarament la batalla i un dels seus parents li va fotre una pedrada al bell mig del peu.  Resultat un nen coix i amb un peu com una botifarra. Al cap de dos dies de l’accident hi havia un dels moments més esperats del curs escolar. Una desfilada d’alumnes i professors ben engalanats pels carrers del centre de Mataró, em sembla que per beneir la Palma.  Ai el pobre Quimet. Amb aquell peu no hi havia manera que li entrés la sabata de mudar i només hi havia opció de calçar espardenya, símbol inequívoc de pobresa. Els pares d’en Quimet, eren treballadors. La Iaia Hermínia cosia “visillos” i l’avi Miquel era comercial, venia “tiratacos” (encara no he aconseguit saber que coi són els “tiratacos”).Tot i aquest origen humil no podien permetre que el nen semblés un pobre i tant si com no el varen obligar a fer la desfilada amb una sabata i una espardenya.  Els nens, que com sabeu són cruels, no van parar de riure quan van veure en Quimet amb aquella pinta. Ell no li va perdonar mai a sa mare que li hagués fet fer el ridícul però no va desaprofitar la ocasió de passejar el paraigües vell i ben plegat i de saludar efusivament a la botiguera.

Comentaris tancats a Una sabata i una espardenya